Un gec per tota la vida!

La meva tia  recorda que la meva àvia solia cantar la canço de traginer, un poema de Josep Maria de Sagarra.

Amb la clenxa ben partida,

i un clavell vermell al trau,

i un gec per tota la vida

que de negre sembla blau,

me'n vaig a la rectoria;

les campanes van tocant

però jo no les sentia.

Arri, Joan!

la núvia s'està esperant!

(...)

La cançó destil·la més aviat una amargor i la padrina la cantava més aviat per referir-se a una persona carregada de problemes. La tornada de la cançó era molt útil i la meva padrina s'hi esplaiava: Arri, arri, Joan...  

Anem a fixar-nos en l'expressió "un gec per tota la vida". Una expressió que la padrina la utilitzava de manera ben habitual.

-Què, Maria, ja saps que en Pericus i la Rosita ja s'han casat.

-Ha, un gec per tota la vida...

Però què era un gec? Segons el diccionari Alcover Moll un "jac" o "gec" és una "peça de vestit que cobreix el tors de l'home i va posada damunt el guardapits o de la camisa". En castellà, una "chaqueta". "Antigament el jac era curt, arribava només a la cintura; avui és un poc més llarg i equival a l'americana."

El gec també pot referenciar una "pallissa": "Si ho tornes a fer et fumaré un gec que ni la teva mare et reconeixerà". A Banyoles he sentit sovint l'expressió "clavar-l'hi un gec d'hòsties". Ara que tot se'n va en orris hauríem de portar a la Plaça Major de Banyoles a tots els "agregats a l'embusteria" i clava'ls-hi un bon gec.

Sembrar i recollir

Navegant per Internet he descobert algunes iniciatives que m'agradaria compartir amb tots vosaltres.

En primer lloc m'agradaria comentar el bloc de l'Arseni i la Carme, dos jubilats amb els quals coincideixo sovint en diverses sortides culturals per la comarca del Pla de l'Estany. La Carme va participar en el grup de lectura de la biblioteca de Banyoles que va comentar el meu llibre que recull les històries d'en Xico i d'en Tonet. Ara he vist que l'Arseni i la Carme han anat a l'ajuntament de Sant Miquel de Campmajor a preguntar sobre alguns d'aquests indrets que apareixen en el llibre. En Carme i l'Arseni són dues persones inquietes i l'interès que demostren per conèixer aquest paisatge descrit en el llibre hauria de fer reflexionar a molts polítics de casa nostra, aquests representants del poble que haurien de vetllar per donar a conèixer molts d'aquests racons que la Carme i l'Arseni volen trepitjar. El llibre Quin món tan perdut! és també una invitació a conèixer el territori a partir d'un material etnopoètic ben interessant.

La segona iniciativa l'he descoberta gràcies al COIET, el Centre Ocupacional I Especial de Treball. M'ha fet molta il·lusió escoltar totes les llegendes que vaig escriure per una guia de l'Ajuntament de Banyoles per promocionar el turisme a la nostra ciutat de la veu de moltes persones que treballen en aquest Centre.  Gràcies al COIET i a Ràdio Banyoles he pogut sentir de bell nou moltes d'aquestes històries que van sortir del meu escriptori. Vull donar les gràcies a en Ferriol Masó per aquesta interessant iniciativa i a totes les persones que hi han participat.

Aquests dos exemples em demostren que molt del material etnopoètic que he anat recollint i divulgant en aquests darrers anys es manté viu i dinàmic gràcies a moltes d'aquestes propostes. I també que paga la pena sembrar tantes hores de feina per recollir respostes tan entranyables i emocionants com aquestes dues.

Les Rodes

Tots necessitem un paisatge sentimental al qual aferrar-nos. Un paisatge que ens parla, que ens posa la pell de gallina, que ens amaga secrets. És el paisatge que han trepitjat els nostres avantpassats. Aquells que ja no hi són, però que sembla que intuïm la seva presència quan hi passegem, quan tresquem pels carrers, turons, places on ells van xerrar, plorar i estimar. Jo tinc dos paisatges sentimentals. Un agafa un meandre del Borró i arriba fins a Tortellà, passa per can Patorra i enfila el camí de la Mare de Déu del Mont. Les meves arrels paternes són garrotxines, de rosari i pistola amagada. De fugida cap Olot. És un paisatge desconegut, erm de records.

L'altra paisatge sentimental el trobo a la plaça de les Rodes de Banyoles. A can Nyiga.  És un paisatge diferent. Un paisatge urbà. És el paisatge sentimental més proper, el que més coneixo. Sense haver-hi estat em sembla veure el besavi traient la semal amb els fems per portar-los als camps de l'horta d'en Díez. Em sembla escoltar el xec, xec, de les estisores dels gitanos de can Xabó o els ramats de can Canova. Aquells xais que trobaven sempre aquelles ovelles sense equivocar-se de mare. Aquelles vaques que sortien cap a l'abeurador totes soles. Els de can Gifra del carrer de la Barca aixecant el puny.  La meva àvia simulant un desmai davant del meu avi, perquè baixés del camió que se l'emportava voluntari cap a combatre aquelles feixistes que havien desembarcat a Roses. Al final, res de res, tots els camions van haver de girar cua perquè no s'havia produït cap desembarcament. El Canarias (aquell vaixell feixista que un submarí republicà va enfonsar i que es troba representat en una escultura del pont Major de Girona) només havia bombardejat la costa catalana. També recordo la Por que va fer sortir la germana de la Maria Soley amb un caliquenyo; i la Magdalena Aulina i el cotxe del metge Bofill. I el rebesavi fent de paborde i portant Sant Martirià a l'Estany per demanar una bona estapatxada. I en tinc molts, de records de les Rodes. Un cabàs que evoca aquesta vella fotografia on no hi manquen bèsties ni persones.

En temps de vacances sembla que molta gent té la necessitat d'agafar l'avió, de comprar-se una guia exòtica, de buscar la felicitat a les quimbambes. A mi no em cal. Si camino per la plaça de les Rodes m'imagino la meva besàvia amb aquell fus enfilant el fil de la meva felicitat. Sí, una parca romana amb davantal i mocador.  

Paraula viva

Gargotejo la silueta de l'església de Sant Pere de Cornellà del Terri. A dins, hi ha en Joan Oceller que escolta missa. La missa es prorroga perquè en Joan allarga la sessió amb el grup de Paraula Viva, el grup d'oració que comenta les paraules de l'evangeli. A fora fa una mica de fresqueta i xerro amb en Miquel Margarit, en Pito de cal Carreter, que diu que can Pansa és la casa que té una petita fornícula amb una inscripció dedicada a la Verge del Roser. I penso en les paraules que en Joan, que està dins de l'església, em va dir sobre quan anava a cantar caramelles: "Féu-nos mercè, Verge del Roser..." I penso en l'avi Pansa, que va fer de trabucaire juntament amb el comandant Miques (era el comandant Misses?). Ells van atemorir a més d'un passavolant i van esquilar la cartera a més d'un negociant. En Miquel em diu que l'Oceller, quan juga a cartes, és molt bo: "té bona memòria, ell sempre està pel joc i no està pels altres". Descobreixo la silueta d'en Joan, que marxa estès cap a la plaça, aquesta plaça on fa pocs dies van aixecar el Maig. Li toco l'espatlla i li comento que tinc ganes que em comenti la llegenda dels llops a can Tarrers d'Ollers i la cançó que comenta un robatori d'olives a can Ginabreda d'Espasens. Quedem pel dijous que ve. Serà llavors quan escoltaré les seves paraules vives, aquestes paraules que  reguen de memòria tota la Vall del Terri.

Presentació del llibre

Divendres 13 d'abril a les 20:00, a la Sala Corominas, del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles (Plaça de la Font, núm. 11) presentarem el quadern número 30 “Llegendes i paisatges dels Països Catalans” a càrrec d'en Jordi Colomer i d'un servidor.

El volum presenta un interessantíssim viatge literari per diversos indrets de parla catalana –des de la Catalunya Nord fins al País Valencià i des de les terres de l’interior fins a Mallorca i l’Alguer–, a partir d’un bon nombre de precioses llegendes, que situen fets extraordinaris en punts concrets i determinats del territori, i que han estat transmeses per tradició oral.

Maurici Duran

Tornem a Camós, aquesta vegada gràcies a un dels autors més interessants del Pla de l'Estany: En Maurici Duran. Fou un escriptor que retratà de manera magistral la transformació i la desaparició dels costums i tradicions del món rural. D'aquells masos que s'anaven abandonant fins espatllar-se. Dels masovers que venien a Banyoles a treballar a les Saques. Aquest món que desapareix i que tant bé novel·la l'Antoni Pladevall a Terres de Lloguer. De fet, el protagonista d'aquesta novel·la que llaura amb el seu tractor amb tanta mala llet un camp de golf sembla haver llegit tots els llibres d'en Maurici. Avui he descobert amb joia que la bibliografia d'en Maurici és molt més extensa que la que em pensava.

Dites amb les quals en Maurici Durant estructura el seu llibre:

Quan siguis pel gener, abriga't bé. Febrer abeurat mig any assegurat. Si el març no marceja, tot l'any bogeja. Per l'abril cada gota en val mil. Pel maig cada dia un raig. Pel juny, la falç al puny. El juliol amb menys foc bull el perol. Per l'agost a les set és fosc. Pel setembre vi per vendre. Quan l'octubre està finit mor la mosca i el mosquit. Novembre humit et farà ric. Per Nadal cada ovella al seu corral.

I ara que estem en Setmana Santa deixeu-me reproduir algunes línies del llibre que estic actualment llegint. El títol és prou eloqüent: Adéu, els pagesos! El tall s'escau a la setmana i el trobo esplèndid.

"La Quaresma, que comença el Dimecres de cendra i finalitza a l'acabament de la Setmana Santa, és un període de temps del qual també em plauria parlar. Abans, els dejunis i l'abstinència ens tenien angoixats a tots, i més en aquell temps de catecisme, quan els pecats eren pecats.

     Abans, seguint unes tradicions arrelades des de temps immemorial, en els sostres de les cases camperoles o darrere mateix de la porta de la cuina es penjava un ninot que representava una vella amb set peus. Simbolitzava la Quaresma, i cada un dels set diumenges, en tornar de missa matinal, es tallava amb unes tisores un peu, i així es podia saber quantes setmanes de Quaresma restaven, dies de dejunis i sacrificis. Un ninot fet de paper, molt concretament del full de la Butlla de l'any anterior, encara que en discórrer el temps també se'n féu algun de paper de diari. Era un costum del qual ja no es parla, quan de veritat, en sortir ara els diaris tant complets de paperada, es podrien fer ninots per parar un tren. I de grossos.

      Els establiments que aleshores venien bacallà simbolitzaven la Quaresma amb un bacallà ben gros penjat al bell mig del sostre de la botiga, i en la part inferior del bacallà també es penjaven set arengades. Cada dissabte al vespre i en presència de clients era despenjada una arengada i, juntament amb cebes, alls i altres menges considerades aleshores vulgars, es feia un petit àpat a peu dret."

"La Quaresma abans es trobava llarga, i les menges esmentades eren considerades de molt poca qualitat i pròpies d'una estació de l'any. Ara, sembla mentida, la Quaresma ens resulta curta, ens passa de pressa i, si de cas, el que enyorem són les arengades i el bacallà de veritat, dues menges molt saboroses. Bacallà ben fet, amb pebrot i tomata, i per endavant una arengada cuita a la brasa i estesa sobre una torrada untada d'oli, tant els dissabtes com els diumenges. Aquesta sí que seria de veritat una Quaresma passable i atraient."

I podria seguir, el llibre és una delícia. Espero que Camós li hagi dedicat algun carrer, perquè en Maurici bé se'l mereix.

La vedruna de Camós

Avui he descobert el que fa uns quants anys jo i en Joan Fort ens vam aventurar a fotografiar. Com enyoro aquells matins en què ens aventuràvem a descobrir i a estudiar aquests elements del territori que tant ens sorprenien i que ens embadalien... Recordo aquell dia en què vam fantasiejar tots dos sobre de què es tractava aquell mur de Camós. Miràvem les pedres amb fantasia, per si trobàvem alguna inscripció que ens pogués emocionar.

 Tu, Joan que havies estudiat alguns topònims coneixies les arrels antigues de moltes paraules.  Recordo també que vam pensar que aquell mur podia haver sigut alguna mena de trampa per atrapar llops o una mena de cleda per tancar el bestiar. Sense saber les coses pel seu nom vam tornar cap a casa amb les fotografies a l'arxiu, amb les mides exactes d'alguns d'aquells blocs de pedra excepcionals. A casa sense saber el nom d'aquella meravella de pedres col·locades una al costat de l'altra, clavades per l'home amb una funcionalitat ben clara. I és ara, com una mena d'il·luminació en el temps, que aquest documentde l'Arxiu Històric de Girona em fa descobrir amb tota la seva esplendor. És només una hipòtesi, és clar, però, posaria la mà al foc, Joan, que allò que ens va encisar tot un matí era ni més ni menys que una vedruna.  Ha estat gràcies a un croquis oblidat d'un document del Corregiment de Girona que puc posar nom aquell mur de pedra emboscat que tant ens va encuriosir. Era una vedruna. Una vedruna és, segons el diccionari català-valencià-balear, un "munt de pedres, generalment de forma cònica, que serveix per assenyalar partions, sobretot en terrenys muntanyosos."

I ara, ho tinc clar també gràcies a un croquis trobat al fons del Corregiment de Girona (signatura 30/323) de l'Arxiu Històric de Girona. Un croquis on es poden veure alguns d'aquells murs de pedra com els que vam descobrir a Camós ara fa uns quants anys. El document és molt interessant. Es tracta d'un procés entre Maria Teresa de Sala i Cella, i Pere Juscafresa, de Montcal, de 1715-1748, vist a la Cúria Reial de Girona. Conté 230 f.

Es tracta d’un procés pels límits de les finques del mas Mota i del mas Juscafresa que es troben al límit dels veïnats de la Mota de Riudellots de la Creu i del veïnat de Montbó de Canet d'Adri. El procés queda aturat el 1716. L'any 1733 Benet de Sala, fill de Teresa de Sala, demana reiniciar el mateix procés contra el fill de Pere Juscafresa, ja que els dos pledejants inicials són morts. Conté tres informes d'experts que inclouen dos croquis de les finques, un pintat amb colors. Conté còpia de la capbrevació del mas de la Mota de 1619. Conté també còpia de la sentència de 1698 de Reial Audiència pel procés entre els protectors dels aniversaris de la Seu de Girona  i Francesca de Caramany i Junyent  i Maria Teresa Cella de Canet i de Sala, dona d'Esteve Sala i de Caramany. Text en castellà i llatí.

Joan, quan vulguis tornem a fer d'aventurers i ens endinsem altra vegada per les bardisses de Camós, a trobar aquella vedruna perduda. La vedruna de Camós.

A single file, crocodile!

Dóna gust saber que no estàs sol, que hi ha companyes i escoles on es treballen els hàbits. Llocs on  s'estimula a baixar les escales sense cridar, sense córrer ni sense baixar per la barana. És un orgull per mi treballar-ho cada dia amb la mainada de manera sistemàtica. A single file, crocodile! Ho dic en anglès i també en català. Avui he ensenyat als alumnes de segon a fer una L dins la classe perquè els nens no s'apilonessin en un metre quadrat. I també ensenyar a trucar la porta. Ho ensenyo a petits i a grans. I a vegades, malauradament massa sovint, em ve la  necessitat de confirmar el que sempre he tingut clar. M'ho van ensenyar els meus pares i també els meus bons mestres: que més important que sortir al diari, més important que fer un discurs grandiloquent, més important que convertir un passadís i una aula en una sala d'exposicions, més important que tot això és ensenyar als nens i nenes a fer una fila ben feta, a trucar la porta abans d'entrar, a collir un paper i a tirar-lo a la paperera.

http://blocs.xtec.cat/mgali2na/category/habits/

El gust de la bescaula

La Victòria Robert Noguer, la dona d'en Joan Giró, ens ha deixat als noranta-un anys. Avui he anat a la Torre i he trobat la Maria, amb la ràdio a les mans i amb un llibre de memòries de tres ex-combatents del Terç de Montserrat (el seu home hi va combatre). Ella m'ha donat la notícia que la Victòria era morta. La Victòria era la més gran d'una família de quatre germans. Va néixer a can Reparada de Camós, una casa veïna de can Carxofa. Va anar a col·legi a Camós. Els de Corts i els de Camós s'apedregaven tal com ho feien els de Pujals amb els de Cornellà: a cops de terrossa. Quan anava a entrevistar el seu home la Victòria sempre em deia: "A Pujals hi ha molt de tema!" i em somreia. Em somreia com una nena que acaba de dir una gran veritat. Mentre entrevistava en Joan ella seguia tots els detalls de la conversa i sovint hi posava cullerada. En una ocasió la vaig gravar i recordo que em va dir que a can Reparada es feien el pa i que el desenfornaven amb una d'aquelles pales llargues. Abans d'enfornar reservaven una mica de llevat per poder fer una bescaula. Ara ja ningú sap què és una bescaula. El diccionari Alcover Moll defineix la bescaula com una "coca llarguera que fan quan pasten i que l'enfornen sense esperar que tovi, i serveix per menjar en el dinar mentre esperen que el pa siga sec." I m'han vingut ganes de tastar-ne una, avui, de bescaula. I també m'han vingut ganes d'ensenyar a aquest puput despistat que saltironejava per l'era de la Torre que una de les coses més agradables i més boniques d'aquest món és escoltar persones com en Joan i la Victòria; escoltar persones com ells que et fan estimar el gust d'una coca que no has tastat mai.

Ah Maria!

De petit em van ensenyar que quan havia d'entrar a les cases havia de dir: "Ah, Maria!". Ho vaig aprendre no pas perquè m'ho inculquessin sinó era el que veia que deien els meus pares i els meus familiars. Amb el temps aquell "Ah, Maria!" ha desaparegut per un "Bon dia!" o un "Bona tarda!".
Hi havia també un joc supersticiós per aquells que tenien un mussol a l'ull i se'l volien treure. Havien de trucar i obrir la porta i dir:
-Ah, Maria...
I esperar que la  resposta dels que estaven dins la casa fos...
-Qui hi ha?
I llavors respondre:
-A darrere la porta el deixo estar!
I arrencar a córrer que no et veiessin... Era un joc infantil que més d'un del meu poble el va fer servir. Una superstició prou arrelada i prou absurda per pensar que aquesta fórmula era més eficient que unes cures de camamilla.